Sant Martí és, sens dubte, un dels sants més populars del calendari. El seu arc dissipa les tempestes del cel català i el seu “estiuet”, segons una llegenda catalana, és una concessió que el Sant va fer a un pagès dels afores de Barcelona. Una vegada, quan encara era soldat, se li va presentar a la masia en una tardor molt glaçada. Fou acollit amb tota afabilitat. Les queixes del pagès sobre els freds prematurs, que malmeten la collita, inclinaren el bon sant Martí a fer el miracle anual d'endolcir per uns pocs dies la fredor del novembre.

Suplici Sever, un aristocràtic i culte deixeble del Sant, és l'autor de la difosa “Vida de Sant Martí”, de la qual podem treure dades rellevants. Fill d'un militar pagà d'alta graduació Martí nasqué el 336, escollí la professió paterna i ascendí a oficial en una unitat d'elit de la cavalleria imperial (cap.2,1-2). D'aquests temps de soldat és la famosa anècdota de la capa i el pobre: al ple d'un hivern de rigor tan excepcional que ja havia causat morts, es trobà a la porta de la ciutat d'Amiens un indigent despullat; com que no hi veia altre remei, desembeinà l'espasa, es va treure el mantell, l'esquinçà en dues parts i en donà una al miserable; aquella mateixa nit se li aparegué Jesús en un somni duent aquest tros de capa (cap. 3).

Convertit al cristianisme, optà per una dura vida eremítica. La vacant de la seu episcopal de la notable ciutat de Tours ocasionà un increïble concurs de fidels no sols d'aquesta ciutat sinó també de les veïnes. Amb gran unanimitat el poble es declarà partidari del monjo Martí: ell era el més digne per a l'episcopat; feliç fora l'església amb un tal bisbe! “Aquesta era la voluntat de tothom, aquest el desig, aquest el parer” (cap. 9, 3). Només un grup molt reduït i alguns bisbes, que havien fet venir per a la consagració episcopal, s'hi oposaren enèrgicament argüint que no era viable que fos elegit un personatge menyspreable, de mal aspecte, brut i descabellat. Però el poble no cedí gens ni mica replicant que aquest raonament era una ximpleria ridícula, i en conseqüència, com el seu biògraf relata, “no resultà practicable res més que fer allò que, per voluntat de Déu, el poble volia” (cap.9, 4).

Sant Martí fou, doncs, consagrat bisbe en uns temps en que era permès a la comunitat local designar qui havia de ser el seu pastor. En realitat, el seu nomenament representa un dels darrers d'aquesta mena, ja que el càrrec episcopal passà del tot a les mans dels grans terratinents de l'aristocràcia senatorial i l'aclamació popular esdevingué pur formulisme. Més endavant, ni això.

Ara bé, la popularitat del Sant està més relacionada amb la seva espasa de soldat que amb el bàcul de bisbe. Ell fou especialment venerat per les tropes franques que conquistaren la Catalunya Vella i crearen la Marca Hispànica contra la invasió musulmana, base de la sobirania política de Catalunya.

La veritat és que la qualitat de les espases, les cotes de malla i l'invent de les selles amb estreps promogueren una cavalleria gairebé invencible. Però els bons francs estaven convençuts que aquests èxits militars eren deguts a la protecció celeste de sant Martí i per això li dedicaren ermites a tots els cims de les muntanyes que guanyaven. Qui sap? Sia com sia, bo és encomanar-se a aquest excel·lent Patró per tal que ens alliberi, no pas dels “moros”, com antany, sinó de les insidioses manipulacions de la CEE contra la nostra Província Tarraconense.

Valentí Fàbrega i Escatllar, teòleg i filòleg.