Dos amics caminen plegats per un carrer. Els envolta el soroll multiforme de la ciutat moderna. Un és alemany, fill de la ciutat, Addicte de l'asfalt i dels estris informàtics d'última generació. L'altre és un iogui hindú convidat. Porta roba ataronjada i camina amb els peus descalços.

De sobte el iogui s'atura, agafa pel braç el seu amic i li diu:

- Escolta, està cantant un ocell!

- No diguis ximpleries. Aquí no hi ha ocells. No t'aturis, respon l'alemany.

Al cap d'una estona, el iogui dissimuladament deixa caure una moneda sobre el paviment. L'amic alemany es para i li diu:

- Espera. Ha caigut alguna cosa. Mentre s'ajup per collir la moneda del terra, el iogui, amb un somriure, li diu:

- Les teves oïdes estan afinades als diners, i això és el que senten. Amb el so mínim d'una moneda reacciones. És el que veuen els teus ulls i el que desitja el teu cor. En canvi, estàs desafinat davant els sons de la natura. Estàs tancat a la bellesa, a l'alegria, als colors del dia i als sons de l'aire. Camines desafinat. L'ocell sí que havia cantat.

(Del suplement full parroquial Carme i Mercadal, Girona, 03/06/18)