A la Verge he visitat

avuy al trencar l'aurora.

¡Oh que bella la'n trobí

del seu roseret a l'ombra!

¡Que bella ab son fill hermós

que entre sos braços reposa!

Son roseret és florit,

tota una estrellada'l broda

de roses de tot color,

vermelles, blanques y grogues,

obertes y a mig obrir

y alguna poncella closa.

Si l'hi gosàs demanar,

prou en prendria una bosta;

mes, no'n so mereixedor,

m'acontento de l'aroma.

La seva aroma és del cel;

sòn regalada me dona;

quan la sòn se m'ha esvanit

m'en veig als dits una toya.

Beso la mà de Jesús,

encara n'està flayrosa:

-Grans mercès, Jesús hermós,

d'aquexa florida almoyna.

Mes, puix sou tan almoyner,

me tindreu sempre a la porta;

feumen un dó cada mes

d'una branqueta de roses,

una per dia, si us plau,

los de goig que sia groga,

vermella los de dolor,

blanca los dies de glòria.

De totes les que'm doneu

a vostra mare amorosa

quan se vinga'l cap de l'any

li'n texiré una corona.

  De Mossèn Cinto Verdaguer