És la més antiga de les esglésies del terme de Sant Martí d'Empúries. Se la coneix pel nom de “Basílica Paleocristiana”, ubicada a la "ciutat nova" (Neàpolis), dels segles IV-VII dC. Aquest petit temple fou construït aprofitant elements de l'apoditeri d'unes velles termes, datables en temps d'August; en l'època visigòtica fou una mica reformat. Malgrat això i la seva ruïna actual, és una mostra molt interessant de l'arquitectura religiosa local paleocristiana.

Són ben visibles l'àbsis, de planta semicircular aprofundida, i el paviment, de fragments de marbre. Inicialment, aquest monument cristià, feia 12 metres de llarg per 5 d'ample. Dos departaments flanquegen l'àbsis, els dos pastoforis o sagristies, molt reduïdes, situades a cada costat, la pròtesi (próthesis) al nord i el diacònion (diaconium) al sud. S'hi afegí posteriorment una nau rectangular tripartida a llevant i un vestíbul; aquestes ampliacions allargaren fins a 18 metres la longitud de l'edifici. Hi havia un ampli nàrtex al peu de la nau i un vestíbul d'ingrés lateral (protyron). Aquesta nau tenia dues portes, una al costat de migdia i l'altra, molt estreta, a tramuntana.

Aquesta església era el centre d'un extens cementiri (cella memoriae). Hi ha tombes a l'interior del temple, i el pòrtic també serví de cambra sepulcral. A l'exterior, la necròpolis s'estén àmpliament tot a l'entorn ocupant, sobretot vers tramuntana, un espai considerable de l'antic nucli urbà de la neàpolis. Les tombes es troben dins cambres sepulcrals, algunes construïdes ad hoc en època paleocristiana i visigòtica, mentre que d'altres aprofitaren murs de les edificacions antigues de l'indret. Tanmateix, també hi són presents, i especialment nombrosos, grans sarcòfags tallats en pedra sorrenca, de forma rectangular i llisos, amb tapadores o peces de coberta monolítiques a dos vessants i proveïdes d'acroteris. A la necròpolis s'hi va descobrir una làpida paleocristiana, fragmentada amb crismó i inscripció.

En aquesta capella paleocristiana i visigòtica, emplaçada en la Neàpolis d'Empúries, va ser descoberta una ara (mensa altaris) de 106x76x6 cm. Pertany als segles IV-V. Es tracta d'una peça rectangular de marbre de Paros que havia contingut un alt relleu. Rebaixada la superfície esculpida en l'anvers, i eliminades així  les figures que mostrava, es va treballar el revers per dotar-lo, a tot vol, d'un doble ressalt, llis i de mitja canya, de fina motllura. Es guarda al Museu Arqueològic de Girona, a Sant Pere de Galligans. Igualment aparagué al presbiteri de l'edifici un basament (cippus) d'estàtua, de pedra local, que conté una inscripció commemorativa del natalici de la Legio VII Gemina. Que aquest suport va servir de peu d'altar per a l'ara que hem descrit, és gairebé segur. Es desconeix el sant titular de l'edifici, si és que n'hi hagué.

De la mateixa tipologia de la descrita, pràcticament idèntica, és l'ara que hi ha a l'església de Sant Martí d'Empúries.

Gallery

Inferior