Entrevista a Francesc Pardo i Artigas, bisbe electe de Girona.

"Voldria que el ministeri presbiteral

fos més estimat i valorat"

Què implica per a vostè, concretament, el seu nomenament com a bisbe de Girona?

És un goig i una responsabilitat. Penso en les persones que trobaré aquí, en la vida de les parròquies i de la diòcesi de Girona. També penso en la problemàtica de la societat i dels pobles d'aquesta diòcesi. Ara se m'ha ampliat molt l'horitzó de les persones en les quals penso i per les quals prego i m'interesso. A l'Evangeli Jesús diu que és el Bon Pastor que coneix les seves ovelles. Sóc conscient que, com ell, m'he d'esforçar per conèixer les persones que m'han estat confiades i ser-hi proper.

Vostè va néixer i créixer en el marc d'una família cristiana. Com era la família de la seva infantesa?

Recordo el pare, que va morir fa uns quants anys, i la mare, que va morir fa poc. Un germà meu, que es deia Emili, va morir als 18 anys d'accident de tractor. Feia un any que era capellà i em va tocar presidir l'Eucaristia. Van ser uns moments difícils per a tota la família. Vaig conèixer els avis, tant de la part del pare com de la de la mare. Aquests darrers eren originaris de Fonolleres i de Mieres. La meva mare va néixer a Mieres. Recordo que era una família normal, d'un poble petit del Penedès. Una família amb penúries econòmiques. El meu pare tenia un camió. No el conduïa ell, però feia de transportista. A l'hora d'anar a collir olives, anàvem a collir olives. A la família la fe era molt important. Cada diumenge anava a missa. Vaig ser escolà als set anys. Quasi vaig viure entre casa meva i la parròquia.

Allò més dolorós que va viure a la família devia ser la mort del seu germà.

Sí. I els moments que van precedir la mort dels meus pares, esdevinguda a Granollers. El meu pare tenia sucre i li van haver de tallar primer una cama i després l'altra. Havia estat alcalde del meu poble durant vint-i-cinc anys, ja durant la dictadura i, més tard, per dues vegades, amb majoria absoluta en una candidatura independent. Veure un home com ell, que havia estat tan actiu, en una cadira de rodes, era molt dur. Encara bo que el van atendre molt bé a la residència de l'Hospital de Granollers. La meva mare també es va anar deteriorant. La vaig portar a una residència de les germanes josefines, on fa pocs mesos va morir.

I què ha estat allò més joiós que ha viscut a la família?

Hi he viscut molts moments joiosos: el casament dels meus germans, la celebració de les noces d'or dels meus pares, la meva ordenació diaconal i, després, l'ordenació presbiteral...

Quin va ser el punt de partida de la seva vocació sacerdotal?

Un mossèn molt divertit que es deia Mn. Bartomeu Elies em deia, quan jo era escolà: “Cisquet, et regalaré una Mobylette si et fas capellà”. Jo deia que no. Després va venir Mn. Salvador Pou, que era fill de Sant Esteve de Palautordera, al Vallès. Em va proposar d'anar al Seminari Menor. Després es va plantejar la qüestió de fer el pas al Seminari Major. Va ser una decisió important. També van ser moments de reflexió molt intensa els que vaig viure abans de l'ordenació. El cardenal Jubany em va ordenar capellà l'any 1973. Aquells anys es van secularitzar entre 15 i 20 companys i ens vam ordenar dos. Veia que deixaven el ministeri capellans que portaven dos o tres anys de vicari, als quals jo admirava i volia ser com ells. Això em plantejava uns interrogants.

Més tard es va llicenciar en teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Quin va ser el tema de la seva tesina?

Un tema pastoral: Davant diverses reunions o trobades, quins temes, quines qüestions i quina metodologia calia oferir?

Quins teòlegs l'han influenciat més, a través de les seves classes o dels seus escrits?

El més proper, Mn. Rovira Bellosa, que ha esta el meu mestre en teologia. I Mn. Vicenç M. Capdevila, de Girona, que vaig tenir com a professor. També Olegario González de Cardedal, Bruno Forte, Karl Rahner, Schillebeeckx i tots aquells teòlegs que van influir en el Concili Vaticà II i en el postconcili.

Més endavant, durant setze anys va ser director del Centre d'Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes (CEP). Què va representar per a vostè aquella etapa?

Hi havia una situació un xic complicada al CEP, unes circunstàncies anòmales, i es va produir un cert rebuig. A més, s'estava preparant el Concili Provincial Tarraconense. L'arquebisbe Ramon Torrella -i també el cardenal Ricard Maria Carles- em va demanar molt insistentment que ho acceptés. Els primers temps van ser difícils. Després vam anar treballant en allò que vam poder i el CEP s'ha hagut d'anar ressituant, tenint en compte que cada bisbat ha anat organitzant la seva formació pastoral a través dels instituts superiors de ciències religioses. També la Facultat de Teologia de Catalunya té la seva missió, molt important, de lideratge.

Vostè va participar en el Concili Provincial Tarraconense. En què hi va contribuir?

Vaig ser a la quarta ponència, juntament amb Mn. Joan Busquets, que n'era el responsable, i amb Mn. Raventós, de Tarragona, especialista precisament en els concilis de la Tarraconense. El tema era la comunió i la coordinació interdiocesanes, la qüestió de l'edificació de l'Església com a comunió. Era un dels temes en què hi havia aspectes més conflictius i opinions més divergents en el Concili.

El seu llarg període de vida parroquial es pot distribuir en diferents etapes. Quantes?

En la meva vida pastoral hi ha tres grans etapes. La primera, quan vaig ser vicari a Vilafranca del Penedès i arxiprest. Allà vaig fundar una església, en un barri.

Quina va ser la segona?

La que vaig viure a Sant Sadurní d'Anoia com a rector, com a arxiprest i, els últims tres anys, com a vicari episcopal del Penedès, Anoia i Garraf. En un barri marginat de Sant Sadurní, anomenat la Vilarnau, amb una colla de laics que assumien la responsabilitat de l'associació de veïns vam fundar una cooperativa. S'hi van fer setanta pisos. Els vaig imposar la norma que cap d'ells no podria tenir un pis d'aquests habitatges socials.

I la tercera?

És la de rector de Sant Esteve de Granollers, que compartia amb la feina de vicari episcopla del Vallès Oriental, càrrec en el qual vaig succeir el bisbe Carles quan va venir a Girona. I la de vicari general de pastoral del bisbat de Terrassa i delegat per als assumptes econòmics.

A Granollers va impulsar un altre projecte social, anomenat el Xiprer, no és així?

Bé, va ser Mn. Blai qui el va fundar el mes de maig i jo vaig arribar el juliol següent. Em va tocar consolidar-lo. El Xiprer és la institució de Càritas arxiprestal: menjador, pisos d'acollida, distribució d'aliments... D'altra banda, l'any 2004, quan es va erigir el bisbat de Terrassa, el bisbe Josep-Àngel em va cridar per ser vicari general de pastoral i perquè em fes càrrec dels assumptes econòmics, en una situació en què començàvem sense cap diner.

Què destacaria de la personalitat del bisbe Carles Soler?

És un home proper, amb un sentit innat pastoral per a totes les qüestions. Sempre ha intentat afrontar els reptes com, per exemple, l'agrupació de parròquies o el mapa pastoral, que en deiem a Barcelona, quan vaig treballar amb ell aquesta qüestio.

A més de Mn. Capdevila i Mn. Busquets, quins altres gironins ha tractat?

Vaig ser consiliari de la JARC i membre de l'equip de Catalunya d'aquest moviment, en el qual vaig conèixer Mn. Josep M. Castellà. A les reunions de vicaris generals he tractat Mn. Lluís Suñer i Mn. Joan Naspleda. I des del CEP, Mn. Josep Taberner i Mn. Pere Domènech. També coneixia Mn. Enric Sala, que va ser consiliari internacional del Moviment Rural Catòlic d'Adults.

Amb quin esperit ve a Girona?

Vinc sobretot amb l'esperit de servei. Vinc a servir com a pastor de la diòcesi i a realitzar la missió de l'Església: l'evangelització, l'educació de la fe, les celebracions, el servei a les persones i la construcció de l'Església. Servir les persones i el món, sobretot a aquells que més ho necessiten. Els accents i els reptes seran els que entre tots, i jo mateix, anirem descobrint en conèixer les comunitats i les persones. Em fixaré sobretot en allò positiu, en els aspectes de vida més intensos, i també en aquelles mancances per, amb l'ajuda de Déu i de tots plegats, revitalitzar la vida cristiana de les persones, les parròquies i la diòcesi. Vinc amb l'actitud d'escoltar, de fer-me proper i de descobrir els reptes dels preveres. Hi ha dues coses que em preocupen. Una: voldria que el ministeri dels preveres fos més estimat a nivell eclesial i a nivell no polític però sí social. Ni en alguns grups parroquials ni en alguns grups socials no es valora suficientment el ministeri presbiteral. Cal que tant la comunitat cristiana com la societat s'adonin del valor d'aquest ministeri pel que significa per a la vida cristiana. L'altra preocupació: intentar que es palpi la benaurança de Jesús, sovint oblidada: Feliços els qui creuran sense haver vist. Que es noti que la fe, la vida cristiana, és motiu de felicitat i realització personal i no pas de tristesa, prohibicions o restricció. I que quan les persones busquin salvació, sàpiguen descobrir i trobin Crist, que és el salvador.

Entrevista realitzada per Josep Casellas i publicada a la revista "El Senyal", núm. 91