Què t'he fet, Jesús te crida,

què t'he fet, oh poble meu?

T'he estimat més que la vida,

i tu em dónes mort en creu.

Què t'he fet, oh vinya impura,

jardí un temps del meu amor,

que ets per tots font de dolçura,

i ets per Mi font de dolor?

Quan per tu d'amor moria,

què poguí fer que no fes?

Te doní tot quan tenia,

què podia dar-te més?

Si amb amor l'amor se paga,

poble meu, com m'has pagat?

És mon cos tot una llaga,

perquè tant m'has assotat?

Mereixies un suplici;

l'he passat per ton amor;

i ara em deixes per lo vici!

Per vil fang deixes mon or!

Vinya meva, vinya amada!,

per Mi fores ben cruel;

perquè amb sang jo t'he regada,

tu m'has dat vinagre i fel.

T'he guarnida amb flors divines,

te doní mon cor per font,

i tu em dónes sols espines

que coronen lo meu front.

                          Mn. Jacint Verdaguer