Cal pregar encara? És bo que dediquem temps al silenci, a la calma, per estar amb Déu? Sembla un temps perdut que caldria dedicar a tasques més urgents com la gent pobra, els que no tenen casa, els que venen de països llunyans buscant per sobreviure. És possible que moltes persones s'ho plantegin. A més, com parlar amb un Déu que es presenta tan silenciós i que no es deixa sentir? Potser hem intentat aquesta comunicació personal amb Déu i no ens n'hem sortit. No hi ha dubte que la pregària ofereix les seves dificultats. Algú podria preguntar: No n'hi ha prou amb la celebració de l'Eucaristia, que és la pregària per excel·lència?

Per veure la necessitat de la pregària personal, mirem quin lloc ocupava en la vida de Jesús. M'atreveixo a dir que la pregària era el clima normal que l'envaïa constantment. Actuava sempre fent la voluntat del Pare. Però dedicava temps i espais, en la solitud, per comunicar-se amorosament amb Déu. Sabem que la jornada de Jesús suposava moltes hores de dedicació als altres, però buscava temps per pregar. Escriu Lluc: “La seva anomenada s'estenia cada vegada més, i molta gent acudia per escoltar-lo; però ell es retirava en llocs solitaris i pregava”.

Que bé! Quina pau devia respirar!

Jesús és el referent de la nostra condició de deixebles.

La pregària personal és tan important per a l'esperit com l'aliment per al cos. Acudim a Déu amb tot el que som: desigs, esperances, penes, joies, decepcions, posant-ho tot a les seves mans.

Mn. Francesc Planella, en el “Suplement parroquial” de les parròquies del Carme / Mercadal, Diòcesi de Girona, 18/08/2019