És bonica la llegenda devota que dona nom al santuari de la Mare de Déu de Saidnaya a Síria.          

Explica que l'emperador Justinià va anar un dia a cacera prop de Damasc i es va perdre. A punt de morir de set, una gasela el va acompanyar fins a una font i tot seguit va desaparèixer. Agraït, l'emperador va fer alçar un santuari amb el nom de Nostra Senyora de la Caça. Les monges que es van fer càrrec del lloc van fer portar de Jerusalem una icona de la verge atribuïda a l'Evangelista Lluc (que a més de ser, com sabem, un gran escriptor, tenia fama d'artista).

Llegenda a part, aquest santuari va ser un dels principals llocs de culte dels cristians de Síria. La icona era una representació de la Mare de Déu lactant, i per això mares musulmanes i cristianes hi anaven a pregar pels seus fillets.

El 2014, els gihadistes van destruir gran part del santuari. El fanatisme, que ha destrossat temples i arxius d'un cristianisme antiquíssim, no solament ha perseguit els cristians d'aquelles terres. També ha destruït testimonis de la històrica convivència pacífica entre musulmans i cristians.

En època hel·lenística, el territori on s'alçava el santuari de Saidnaya s'anomenava Abilene, topònim que podria fer referència a Abel, assassinat pel seu germà Caïm.

Que n'és de fàcil continuar l'exemple de Caïm! I que difícil és protegir la vida! Hi ha moments en què la desolació de la creu és tan intensa que fa perdre de vista l'esperança de la resurrecció.

Antoni Puigverd, escriptor, a “Full Parroquial Dominical”, de Girona, 05/08/2018