En una junta de pares i mares de família d'una escola, la directora ponderava el recolzament que els pares han de donar als fills. Demanava que estiguessin el màxim de temps possible al costat dels fills. Entenia que, encara que la majoria dels pares fossin treballadors, haurien de trobar temps i, com més millor, per dedicar i atendre els fills.

La directora es va sorprendre quan un dels pares es va alçar i va explicar, de forma molt humil, que ell no tenia temps de parlar amb el seu fill durant la setmana.

Quan sortia per anar a treballar era molt dematí i el seu fill encara estava dormint. Quan tornava del treball era molt tard i el nen ja no estava despert. Va explicar, a més, que havia de treballar d'aquesta manera per poder mantenir la família.

Va dir també que no tenir temps pel seu fill l'angoixava força i, intentava refer-ho, anant a fer-li un petó totes les nits quan arribava a casa i, perquè el seu fill sabés que ell hi havia anat, feia “un nus a la punta del llençol”. Això succeïa “religiosament” totes les nits quan anava a fer-li un petó.

Quan el fill es despertava i veia el nus, sabia, a través d'ell, que el seu pare havia estat allí i li havia fet un petó. El nus era el mitjà més i més tendre de comunicació entre ells.

La directora es va emocionar amb aquella singular història i es va sorprendre encara més quan va constatar que el fill d'aquest pare, era un dels millors alumnes de l'escola.

(Del suplement parroquial Carme / Mercadal Girona - 05/08/18)