Vivim en una societat en la qual la fe no compta en les institucions civils, ni en les lleis que provenien del pacte entre l'Església i l'Estat. Tampoc no ens sentim recolzats per l'ambient, que respira un aire irreligiós.

Ens trobem envoltats per persones no creients que refusen tota mena de fe. Moltes persones poden sentir una forta nostàlgia pel passat. Les nostres esglésies s'omplien, i els actes religiosos fruïen d'una gran esplendor que il·lusionava.

Però podem preguntar-nos: Era autèntica aquella religiositat? No era fruit d'un ambient que no havia penetrat en la intimitat del nostre cor? Podem pensar que faltava el que és fonamental en el nostre cristianisme: la decisió personal de creure, l'acceptació decidida de la persona de Jesús. Les circumstàncies actuals poden ser l'avinentesa per aprofundir-hi.

Vivim una fe a la intempèrie. Ben segur que tornem a una situació semblant a la que vivien les primeres comunitats: se sentien un grup reduït dintre l'imperi romà que adorava els seus déus. Per això els cristians eren considerats ateus pels emperadors que els perseguien.

Penso que és bo recordar aquelles paraules de Jesús: “No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne” (Lc 12,32). Som un petit ramat, però som llum i sal per una societat que sovint viu en la foscor i no sent el gust per la vida.

(Suplement parroquial Carme / Mercadal, 29/07/18; Mn. Francesc Planella)