ESTÀ TOT TAN BUIT !

Un home agafava cada dia l'autobús per anar al treball. Una àvia també hi pujava, s'asseia, obria una bossa i al llarg del trajecte anava llançant quelcom per la finestra. Sempre feia el mateix. Un dia, intrigat, l'home li preguntà què era el que llençava per la finestra.

- Són llavors, digué l'anciana.

- Llavors... de què?

- De flors. Es que miro a fora i està tot tan buit! M'agradaria poder veure flors tot al llarg del camí.

- Però les llavors cauran damunt l'asfalt, els cotxes les esclafaran, se les menjaran els ocells. Creu que les seves llavors germinaran arran del camí?

- Segur que sí. Per més que algunes es perdin, alguna amb el temps brotarà.

- Però els costarà créixer. Necessiten aigua.

- Jo faig el que puc. Ja vindran dies de pluja!

L'home pensà que l'anciana havia perdut un xic el cap. Uns mesos després, aquell home mirant per la finestra, veié el camí ple de flors. Es recordà de l'anciana, però feia dies que no la veia. Preguntà al conductor:

- I l'àvia?

- Ja fa un mes que és morta.

Les flors han brotat, sí, però de què ha servit el seu treball? No ha pogut veure la seva obra.

De sobte, esclatà una forta rialla d'un nen petit. Un nen assenyalava entusiasmat les flors: mira, papa, mira quantes flors!

Diuen que aquell home, des d'aquell dia, viatja al treball amb una bossa que....