No disposem de cap mena d'informació escrita sobre l'existència de La Seu Episcopal a Empúries en els seus inicis. De moment, no se sap si la seu emporitana fou creada en temps apostòlics i, si hagués estat així, si la sèrie de prelatures fou interrompuda o simplement no n'ha quedat constància, des de mitjan segle IV -com passa en el cas de Girona- fins l'any 516, moment en que sabem del cert que ja existia.

En les actes del concili d'Elvira, el primer concili hispànic documentat, celebrat a principis del segle IV, no hi consta l'assistència del bisbe d'Empúries, entre dinou. Cal tenir en compte, però, que tampoc hi figuren els de Tarragona, Barcelona, Girona i Urgell, seus que, en canvi, sabem del cert que existien. Molt probablement fos emporità un dels prelats que van assistir al concili celebrat a Tarragona l'any 419, un sínode que ens és conegut gràcies al testimoni de l'escriptor Consensi.

Tot just a partir de principis del segle VI dC hi ha la primera menció d'un bisbe a Empúries. En efecte, a les actes dels concilis hispànics, entre el I Concili de Tarragona del 516 i el XVI Concili de Toledo de l'any 693, apareixen els diversos noms dels bisbes emporitans que acudiren a les diverses cites:

- Paulus és el primer que apareix citat en l'esmentat Concili de Tarragona i en el de Girona, celebrat l'any següent, el 517. En el de Tarragona, començat el dia 6 de novembre del 516, subscrigué l'acta en segon lloc, immediatament després del prelat de Tarragona (Joan) i abans que el metropolità de Cartagena (Hector), així: “Paulus in Christi nomine episcopus Emporitanae civitatis subscripsi”. En el de Girona, el dia 10 de juny, signà en tercer lloc, després del de Tarragona (Joan) i del de Girona (Frontinià) i abans del de Barcelona (Agricià).

- Carontius (o Casontius), el segon nom, no apareix fins al 540 amb motiu de l'assistència al I Concili de Barcelona, on s'esmenta en el preàmbul “Casontius Empuritanus”. El retrobem el 546 en el Concili de Lleida. Signà en tercer lloc, després del d'Urgell (Just) i abans del de Saragossa (Joan), d'aquesta manera: “Carontius in Christi nomine episcopus his constitutionibus interfui et subscripsi”.

- Fructuós, que després d'un buit de quaranta-tres anys sabem que era el bisbe emporità, qui fou representat al III Concili de Toledo de l'any 589, per l'arxiprest Galanus (o Gaianus). Aquest hi signa així: “Galanus archipresbyter Emporitanae ecclesiae, agens vicem domini mei Fructuosi episcopi subscripsi”.

- Galanus, ara ja com a bisbe d'Empúries, signà els acords del II Concili de Saragossa, celebrat el dia 1 de novembre del 592, en l'undècim lloc. El mateix subscrigué, encara, l'any 599 en el II Concili de Barcelona, en setè lloc, després del de Calahorra (Mumio) i abans del de Tortosa (Froiscle): “Galanus in Christi nomine ecclesiae Emporitanae episcopus”.

No se sap si el bisbe d'Empúries va assistir al concili d'Égara (Terrassa), el 614, al qual van assisir dotze bisbes i dos vicaris, perquè no varen signar associats a les seves seus. En tot cas, no hi figura cap Galanus, l'últim referent documental. Segons l'autor dels Fragments del Cronicón de Heleca, bisbe de Saragossa, un tal Esteve seria el bisbe d'Empúries.

- Sisuldus és el nom d'un bisbe emporità, que no tornem a trobar fins al IV Concili de Toledo, celebrat l'any 633. Signa en tretzè lloc: “Sisuldus ecclesiae emporitanae episcopus subscripsi”. Apareix, també, en una sentència dictada en el VI Concili de Toledo, celebrat l'any 638, on signa en el lloc vuitè: “Sisuldus episcopus S.S.”.

- Donumdei, el següent, es documenta en el VII i VIII Concilis de Toledo, celebrats respectivament els anys 646 i 653. En el primer, la seva signatura apareix en el tretzè lloc: “Donum Dei sanctae ecclesiae emporitanae episcopus haec statuta definiens subscripsi”. I en el segon, signa en el lloc novè: “Donum Dei, ampuritanus episcopus”.

- Gaudila, després d'un buit de trenta anys, el trobem citat, com un bisbe emporità, en les actes del XIII Concili de Toledo de l'any 683; per bé que assistí a la reunió, en representació seva, l'abat Secorius, que signa com el seu vicari: “Secorius abbas, agens vicem Gaudilani emporitani episcopi”. El mateix bisbe Gaudila fou present, però, en els dos darrers concilis en els quals trobem presència emporitana, tots dos celebrats a Toledo, el XV i el XVI, els anys 688 i 693. En el primer, signà en el lloc trenta-cinquè: “Gaudila emporitanae sedis episcopus ita subscripsi”. En el segon, va signar en l'undècim lloc: “Gaudila emporitanae ecclesiae episcopus subscripsi”.

Aquesta relació de bisbes de la Seu Episcopal Emporitana està àmpliament informada en el llibre "Episcopologio Ampuritano", publicat per Mn. Ramon Font l'any 1897.

No sabem si existí algun altre bisbe amb posterioritat al segle VII. En tot cas, no disposem de cap més referència documental i, després de la invasió dels sarraïns, Empúries va deixar d'existir com a seu episcopal.

Si bé les evidències textuals que posseïm són clares, les materials deixen de ser concluents entorn al lloc on s'ubicaria la seu episcopal. Si bé era raonable i canònic pensar que la seu del bisbe es trobaria a la ciutadella, es a dir, al nucli fortificat, en aquest cas, Sant Martí d'Empúries, que exerciria la capitalitat, de moment no ha proporcionat restes que permetin identificar un edifici com a seu episcopal d'Empúries, documentada en època visigòtica (segles VI i VII).

La situació de la catedral és, doncs, desconeguda i es poden fer diferents suposicions. Podria trobar-se a la Neàpolis, als encontorns de la basílica sepulcral d'origen paleocristià, potser al mateix lloc que l'església de Sant Salvador, la qual sembla que fou el precedent del convent de servites de la Mare de Déu de Gràcia, on actualment hi ha el museu. També s'ha apuntat la possibiltat que es trobés a la part occidental de la ciutat romana, als vessants una mica amagats del mar. Però, tanmateix, l'opinió més estesa és la que suposa que l'església parroquial de Sant Martí d'Empúries es dreça al mateix punt que l'antiga seu, que devia ser aixecada al nucli agrupat a l'antiga Paleàpolis.

L'excavació realitzada al terreny situat al costat de tramuntana de l'església no ha aclarit la qüestió. Sens dubte l'exploració del subsòl dins l'àmbit del temple tardogòtic actual donaria informacions i troballes d'un gran interés i permetria confirmar o desmentir aquesta hipòtesi.

L'arqueologia ha proporcionat noves dades, en canvi, a l'entorn de l'església de Santa Margarida. Ja es coneixia, d'ençà les intervencions arqueològiques de la dècada dels anys 50 del segle passat, l'existència d'un baptisteri, que es trobava en uns nivells anteriors a l'edificació de l'esglesiola. Avui, gràcies als darrers treballs d'excavació de l'any 2003, sabem que es va dipositar una tomba privilegiada en un sarcòfag monolític amb coberta de doble vessant i rematat amb sis acroteris, associada a aquest baptisteri. Al damunt de la coberta, sobre una preparació d'opus signinum, es va col·locar una lauda sepulcral feta amb tessel·les de diversos colors. La composició d'aquesta lauda segueix els models cristians nord-africans, cosa que permet proposar una datació en el primer quart del segle V. Aquesta lauda està formada per un rectangle central, voltat de sanefes, a l'interior del qual hi ha una inscripció en tres línies que contenia el nom del difunt i el seu càrrec, seguit d'una fórmula funerària.

La transcripció del text seria la següent:

(...................................................PV)S QVIESCET

GAVDET SPIRITVS QVE IN CRISTO LETA

TVR·PLVS MINVS VIXIT ANIS LX

“(....................................) bisbe (?), {aquí}descansa.

Frueix l'esperit que s'alegra en Crist.

Va viure més o menys seixanta anys.”

Desgraciadament, el nom i el càrrec del personatge masculí sebollit es va malmetre posteriorment quan calgué perforar el paviment per disposar-hi altres tombes privilegiades. És clar que l'espai sobrer es va reservar com a lloc per a seguir-hi enterrant personatges principals, al costat i a l'emparament del primer, que durant un llarg període fou l'únic.

Per la seva disposició, aquest epitafi es podia llegir pels que accedien al baptisteri, des del nord, on hi hauria l'accés principal, probablement, des de la basílica. L'existència d'un enorme complex estructural a la zona de Santa Margarida és innegable. Una foto aèria ens va permetre detectar diverses estructures arqueològiques al subsòl. Però, de moment, en coneixem només una mínima part. Si la troballa d'aquesta tomba es pogués complementar amb uns edificis que es poguessin identificar com a seu episcopal, podríem pensar que ens trobem davant de la tomba d'un bisbe emporità de nom desconegut, anterior al primer -Pau- tal com recullen els cànons conciliars dels anys 516 i 517.

Malgrat tot, el debat és obert fins que altres proves més concloents permetin identificar amb total seguretat l'emplaçament de la seu episcopal emporitana.

Extret del catàleg "El cristianisme a Empúries: dels orígens a l'Església actual", commemorant la celebració dels 500 anys del nostre temple. Autor del treball: Joaquim Tremoleda. 

Galeria

Inferior