Missa a les 12 del migdia, cantada pels assistents i amb acompanyament d'orgue.

La missa d'avui és en sufragi de l'ànima de la Maria Dolors Magret i Ros, que morí el passat dia 1. Era la secretària del "Consell Parroquial" i també formava part de l'Agrupació "Amics de la Parròquia de Sant Martí d'Empúries". Assistir-hi serà una bona manera de recordar-la i fer una pregària.

Com sempre, us agraïm la vostra participació molt valuosa.

La comunitat cristiana de Sant Martí d'Empúries dóna la benvinguda i reb amb joia a tots i a cadascun dels visitants i participants de qualsevol nacionalitat i religió.

                                                    *  *  *  *  *

EN HOMENATGE A LA DOLORS:

Vivències en el record

La meva relació amb la Stra. Dolors ve d’anys de veïnatge estiuenc, d’amistat entre la seva mare i la meva àvia; després de la mort d’una i l’altra es va estrényer la relació entre ella i la meva mare. Per a mi aleshores era la senyoreta Dolors de Sant Quirze.

Diu una pregària de la mare Teresa de Calcuta: “La vida és un misteri, descubreix-lo!”. “La vida és vida, viu-la!”.

A partir de l’estiu de l’any 1998 l’Escala va deixar d’ésser el nostre lloc d’estiueg per esdevenir per al meu marit i per a mi el lloc de residència i de treball. Aquell mateix estiu la meva mare em va dir: saps?, la Stra.Dolors de Sant Quirze està amoïnada , li han extirpat un pit, de moment es queda a l’Escala i jo li he dit que no s’amoïnés que ara tindria un metrge a prop, en Narcís l’ajudaria. I a partir d’aleshores la Stra. Dolors va començar a ser per a mi la Dolors, una amiga. Se´m fa molt difícil resumir la intensitat del que vam viure plegades de la tardor del 98 fins el 2003 en què la calma va tornar a les nostres vides.

Quan la Dolors començava a assumir la seva nova situació a l’Escala i haver de deixar Sant Quirze per la jubilació anticipada, a mi em varen diagnosticar un càncer de mama; ho va sentir molt i em va fer molt de costat.

Igual que havien fet la seva mare i la meva àvia varem fer ella i jo. Molts vespres xerrant a casa seva, vàrem arribar a parlar de tantes coses…, de la família, de la feina, dels valors, de llibres, també de fe, de política i també del càncer que ja patia la meva mare. Més endavant li varen diagnosticar un segon càncer, just quan jo havia acabat el meu tractament; va ser dur aceptar-ho, perquè definitivament va haver de deixar enrera moltes coses importants, sobretot Sant Quirze i tot el que això representava. Mentre era a la clínica convalescent de la segona operació li vaig haver de dir, per telèfon, que la meva mare havia mort i ella va plorar perquè no podia dir-li adéu ni estar amb mi.

Després mentre li feien quimioteràpia, totes dues anavem fent els nostres dols , i més vespres de xerrades i confidències. I sempre un tema recorrent: Sant Quirze i la seva passió pel magisteri, amb la convicció ferma en uns valors que, m’explicava, no havia deixat mai de transmetre als seus alumnes: l’esforç, el treball ben fet, el sentit de la responsabilitat, el respecte vers els altres, la bona educació i dir la veritat sempre, valors que els farien persones respectables al llarg de la vida fos quin fos el seu destí. Un dia em va dir: “Tots els nens sabien que la Stra. Dolors tenia molt mal geni quan s’enfadava i tenien por quan els havia de renyar, però jo me’ls estimava molt els alumnes, -em va mirar fixament i em va repetir- els estimava molt”. Això ho ressumeix tot: la passió d’una feina feta amb amor. Penso que no va deixar mai de fer de senyoreta perquè li agradava saber-ho tot, controlar-ho tot de les persones que estimava i de les coses en què participava també, no per deformació professional sino perquè fer de mestra era la seva vida, li havia imprès caràcter, el caràcter que l’ha fet lluitar fins el final. De vegades li deia: “Va Dolors, no facis de senyoreta que ja som grandets!”. Fins i tot penso que ha fet pedagogia de la seva mort perquè algú deu haver hagut d’exlicar als nens del SIE, que la Stra. Dolors ja no és amb nosaltres i és dificil parlar als nens de la mort, però de vegades cal fer-ho.

Diu la mare Teresa: “La vida es un misteri, descobreix-lo!”. “La vida és vida, viu-la!” 

Em va doldre ser tan lluny el dia del seu enterrament, però em quedava el record del nostre acomiadament quan em va dir: “Vés Isabel, disfruta de tot amb en Narcís, que la vida…” I no va acabar la frase; totes dues varem restar en silenci. La tarda del dia 2 de novembre a 4000 metres d’alçada, contemplant la immensitat del llac Titicaca amb la serralada nevada dels Andes ratllant l’horitzó, enmig d’una gran pau, coneguda ja la seva mort i perduda la mirada en aquella meravella em va semblar sentir-la dient: “Veus com havies de venir i disfrutar-ho amb en Narcís!”. Sí Dolors. I em vaig acomiadar d’ella definitivament pensant en les nostres xerrades : “Saps?, aquí dalt se sent la presència de Déu i tu has d’ésser amb Ell. Gràcies valenta, generosa amiga, per haver-te tingut!”.

Hi ha un poema de Martí Pol que es titula lletra a Dolors; no sé si és un misteri, si és la vida o una casualitat que porti el seu nom, que sigui un poema sobre una absència, fet des del dolor, que contingui uns versos que li escaiguin tant. Dir-los avui és el meu petit homentage a la senyoreta, a l’amiga Dolors:

Te’m fas present en petites coses

I és en elles que et penso i que t’evoco,

Segur com mai que l’única esperança

De sobreviure és estimar amb prou força

Per convertir tot el que fem en la vida

I acrèixer l’esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

Maduraran els blats i el vent tal volta

Desvetllarà secretes melodies;

Tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

Entre el record de tu, que m’acompanyes,

I aquell esforç que prou coneixies,

De persisitir quan res no ens és propici.

Des d’aquests mots tendrament et penso

Mentre la tarda suament declina:

Tots els colors proclamen vida nova

I jo la visc, i en tu se’m presenta

Sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

En les coses i en mi de tal manera

Que em costa imaginar-te absent per sempre.

Que descansi en pau.

 
Isabel Busquets i Prat, 16 de novembre de 2008.