Des de fa molts anys que em sorprèn que sant Pau demani a les seves comunitats que tinguin “els mateixos sentiments que tingué Jesucrist” (FI 2,5). Fins i tot, en un punt concret, descriu quins són aquests sentiments: de “compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència” (Col 3,12).

Sempre m'ha sorprès que sant Pau no demani tenir els mateixos “pensaments” que Jesús sinó els seus sentiments”. Potser pel perill que el cristianisme s'acabés convertint més en una ideologia (filosòfica) que no pas en el seguiment viu d'una persona viva: Jesús. I té raó sant Pau: són els nostres sentiments els qui poden anar modelant i condicionant els nostres pensaments. Així mai podrem acabar essent uns doctrinaris. La realitat que ens envolta i la seva percepció són les que ens poden anar transformant a semblança de Jesús.

Els sentiments són el que ens fan sensibles a la realitat i a les persones. I això no és una feblesa humana sinó que justament, en Jesús, veiem que és la nostra grandesa. Els sentiments ens fan forts, fins al punt que plorar pot ser millor que endurir-se.

Per tenir els mateixos sentiments que Jesús crec ens cal tenir abans la seva mateixa sensibilitat. I la sensibilitat només s'adquireix a través dels cinc sentits. Els cristians avui en dia hem de tenir els sentits molt afinats. No ens cansarem mai de demanar en la nostra pregària saber mirar com Jesús mirava, escoltar com ell, parlar com ell, assaborir com ell i tocar com ell.

Francesc Romeu, capellà de Barcelona i periodista, a “El Full Parroquial”, Diòcesi de Girona, 25/11/ 18.