Subscric del tot la resposta del teòleg J. M. Tillard a aquesta qüestió que ens toca de ple: <<Som inexorablement els darrers testimonis d'una certa manera de ser cristians, els darrers de tot un estil de cristianisme>>.
Tots som conscients que les nostres comunitats han envellit, tant els creients com els preveres, cada dia menys nombrosos i sense relleu. Al nostre món occidental l'Església s'ha afeblit, i una gran part de la comunitat cristiana ha abandonat la pràctica. La transmissió generacional de la fe presenta grans llacunes. Una prospecció sociològica no en donaria cap expectativa de supervivència.
Sense obviar una anàlisi lúcida d'aquesta situació i la preocupació inherent als canvis culturals que sovint ens depassen, cal valorar si el moment present de feblesa no pot propiciar unes esglésies reduïdes a petites restes de creients convençuts i practicants de la seva fe que s'aplegaran al voltant de l'essencial i prescindiran del llast del que és innecessari.
Lluny del pessimisme catastrofista i de replegament, aquesta situació de feblesa pot ser una oportunitat. L'Esperit de Déu no és aliè a la tasca de purificació de les Esglésies. Una exigència que farà creïbles les raons de viure que pot aportar l'Església de l'Evangeli a la nostra història humana sovint desesperançada.
Com conclou Tillard, els creients obligats a interrogar-nos perquè la nostra manera de fer present l'evangeli no aconsegueix fer-lo apassionant per a aquells que busquen un sentit en la seva vida.
Salvador Carmaniu, Biòleg, a “El Full Parroquial”, de la Diòcesi de Girona, 21/10/18