Fa un parell o tres d'anys, un periodista va entrevistar, en un camp de refugiats, la Myriam, una nena cristiana que havia hagut de fugir durant l'ocupació del seu poble, Qaraqoix, i de tota la plana de Nínive pels bàrbars gihadistes d'Estat Islàmic.

“Què sents cap a aquells que et van obligar a sortir de casa?”. Ella, amb 10 anys, va contestar: “Demano per a ells el perdó a Déu”. Les declaracions de la petita Myriam, fetes amb un somriure deliciós, es poden trobar a Youtube i són la versió infantil, però corprenedora, del catecisme de l'amor, la confiança en Déu i l'esperança.

Ara ja deu haver tornat a Qaraqoix; població que s'està reconstruint (i que, per cert, necessita el nostre ajut).

Una cosa semblant va contestar a "Le Figuero" el filòsof Rémi Brague comentant la crida al perdó que es va fer durant el funeral de Jacques Hamel, el mossèn degollat per dos gihadistes en plena missa en una església francesa. “Què hauríem d'haver fet?”, es preguntava: “Cridar a la venjança, recórrer els carrers amb el taüt del mossèn cridant que cada mort nostre en val cent dels seus?”.

També els coptes d'Egipte, mentre ploren les seves víctimes, ofereixen el perdó als seus botxins. Viuen sotmesos a persecucions semblants a les dels màrtirs dels primers segles. Els cristians d'orient posen una i altra vegada la galta: les tenen molt adolorides.

Els cristians d'occident, que no estem pas envoltats de sang i odi, només d'indiferència, estem a l'alçada dels màrtirs d'avui?

Antoni Puigverd, escriptor, a “El Full Parroquial Dominical” de Girona - 29/07/2018