Una nena va sortir a fer un passeig. Pel camí es va trobar amb una papallona, presa entre els esbarzers, que movia les delicades ales sense aconseguir alliberar-se'n.

La nena va agafar amb cura la papallona i la va deixar anar. Ja lliure, la papallona es va convertir en una fada, que agraïda, va dir a la nena: “Vull agrair-te la teva bona acció. Demana'm el desig que més vulguis; te'l concediré. Digues-me, què és el que més desitges?”

Obrint els ulls, sorpresa, la nena va dir: “Vull ser feliç. Digues-me quin és el camí de la felicitat.” La fada li va xiuxiuejar a cau d'orella el secret de la felicitat, i va sortir volant.

Des d'aquest moment la nena va començar a ser una altra; sempre estava alegre. Ningú al poble era tan feliç com aquella nena. La gent va començar a interessar-se i encuriosida li preguntava contínuament perquè era tan feliç. Però la nena evadia sempre la resposta, dient que era un secret, el secret de la fada.

Així va arribar a velleta i seguia sent la persona més feliç del poble, tot i que en la seva vida, no van faltar-hi les dificultats i contratemps.

Temorosos que morís i s'emportés el secret a la tomba, la gent del poble li insistia, més que mai, que revelés la fórmula de la felicitat. Per fi, un dia , la velleta, somrient, va accedir a compartir el secret. El que li va explicar la fada era molt senzill, però havia estat el motiu de la seva felicitat al llarg de tota la seva vida.

La fada li havia dit a cau d'orella: “Encara que les persones semblin autosuficients... No t'ho creguis! Tots et necessiten”. La velleta va afegir que sempre havia viscut amb la seguretat que tots la necessitaven: “M'he donat a ells, i això m'ha fet feliç”.