Entrevista a Antoni Puigvert, escriptor
 

Quin missatge va voler transmetre als capellans de la diòcesi amb la seva intervenció en la Jornada Diocesana de Preveres que va tenir lloc a Girona el passat 8 de maig?

La idea principal principal és que cal fer de la dificultat virtut. Primer de tot s'ha d'assumir la realitat tal com és: la pràctica desaparició de Déu de la vida pública i de la societat, tant a Girona com a Catalunya, que és el país més laïcitzat del món. En aquesta circumstància, l'Església catalana no ha de caure en la temptació de voler-se rearmar institucionalment i ser una institució amb pes social, perquè aquesta situació no tornarà mai. Al contrari, ha de replegar-se en ella mateixa, ha de reconduir les forces internes per tal de convertir-se en una minoria creativa que ofereixi una resposta a tanta gent que no es troben a gust en el món contemporani i tenen set d'espiritualitat.

Per què va triar com a títol de la seva conferència: “D'una Girona levítica a una Girona indiferent”?

Vaig fer servir com a a leitmotiv de la conferència la idea d'un passat institucional molt gloriós. Els poetes descrivien Girona com la ciutat levítica: dels capellans, les monges, la catedral i totes les esglésies. Una novela de Miquel Pairolí descriu l'impacte social que va fer, l'any 1963, l'enterrament del bisbe Cartañà. Cap altre esdeveniment de la vida ciutadana no hauria tingut tanta importància, tanta pompa o relleu públic. Menys de cinquanta anys després, la indiferència religiosa és colossal. A més, hi ha un component que em molesta molt i és la visió que es dóna, en els mitjans de comunicació, de la religió com un element risible, ridícul, grotesc, del qual es pot fer broma amb tanta naturalitat que es dóna per fet que ningú no se sentirà molest. Més que queixar-se d'això, o fer-ne un motiu de dolor íntim, personal o institucional, cal assumir la realitat complexa i dir: no tenim aliats en els poders temporals, és un bon moment per tornar a la fidelitat als orígens evangèlics.
 

A més de la indiferència, quins altres desafiaments té plantejats l'Església gironina?

La indiferència és una característica del món contemporani, afecta moltes altres institucions, a més de la religiosa. La universitat, que aparentment té molt de prestigi social, té un pes intel·lectual, ètic i científic molt poc considerat. La major part de les grans institucions han fet fallida al voltant d'una societat regida pels mitjans de comunicació, l'element principal dels quals és l'amenitat, la distracció, l'humorisme i l'anar passant i on es practica una mena de nietzschianisme casolà i constant, que consisteix a relativitzar-ho tot -tots els valors són posats en qüestió-, no donar importància a res i fer burla de qualsevol cosa. És una societat que no ofereix cap gran plaer -cap gran esperança- de fons per a la vida, però ofereix constantment petits plaers cotidians, petites satisfaccions en forma d'objectes de consum. És una societat caracteritzada pel consumisme obligatori i per la impossibilitat de trobar-hi un horitzó de realització profunda.
 

Vostè es mostra crític amb determinats moments de la història del catolicisme català, especialment als anys 60 i 70 del segle passat. Per què?

L'Església catalana va participar d'una manera decisiva, cosa que és oblidada per la societat catalana, en la transformació democràtica. Els capellans i els centres d'influència religiosos, des de l'escoltisme fins als jesuïtes de barris, és a dir, tota l'estructura eclesiàstica més dinàmica dels anys seixanta es va posar al servei del canvi democràtic, amb diversos accents: alguns més obreristes i d'esquerres, altres més nacionalistes i favorables a la llengua i a les llibertats catalanes. L'Església es va avançar socialment a algunes idees avantguardistes, les que formen part de la nebulosa del 68. Les secularitzacions es produeixen, a Catalunya, molt abans que hi hagi divorcis i separacions. Tot això té elements positius i negatius. Vull remarcar que, un cop tots aquests esforços van quallar en formes polítiques i socials, la gent que hi va participar, que se'n va aprofitar, que va ser acompanyada per l'Església, va abandonar l'Església. En els Cristians pel socialisme, l'important era el socialisme, no el cristianisme.
 

L'Església espanyola, ha viscut una experiència semblant?

El mateix procés que es dóna amb l'Església catalana als anys 60, s'està donant amb l'Església espanyola, amb el nacionalcatolicisme. Només canvia l'òptica ideològica. El nacionalcatolicisme és una reproposició del nacionalisme espanyol, que és el que està suportant la Conferència Episcopal. És un combat per unes idees que, aparentment, són propostes religioses del Papa Benet XVI, com ara el rebuig de l'eutanàsia i l'avortament i la defensa de la vida, però que es formulen en termes de combat polític i, per tant, requereixen aliats i comporten subordinació a un aliat polític, en aquest cas el PP. Però en un moment o altre, com ja s'ha vist amb alguns gestos d'Esperanza Aguirre, aquest aliat acabarà abandonant l'Església i instrumentalitzant-la. La temptació d'aliar-se amb propostes polítiques i socials de caràcter molt específic és una temptació que ja s'ha vist que és un gran error. L'Església ha de fer el seu propi discurs. Ha de fer el pols que demana Ratzinger a la societat relativista i que menysprea els valors espirituals. Però ho ha de fer des del seu àmbit, que és el moral i l'espiritual, i no des de l'àmbit de la política i del combat social.
 

El compromís social, no és allò que hauria de caracteritzar l'Església?

El que està fent Càritas és extraordinari, però moltes vegades donem per fet que això és l'única cosa positiva de l'Església perquè és allò que l'hegemonia ideològica catalana dominant aplaudeix. Està molt bé que això es faci, però el que és característic de l'Església no és només el seu compromís social amb les persones que tenen la butxaca feble, sinó també amb les persones que tenen el cor feble, o sigui amb els que tenen necessitat d'una resposta espiritual, que són molts i serien molts més si l'Església fos capaç de reagrupar-se, refer el seu discurs i estil i posar al dia la seva proposta espiritual.
 

L'absència d'aliats, més que ser una feblesa deu ser un element fort per realitzar aquesta tasca, no és així?

Exacte. Això és el que es desprèn del meu raonament: fer de la necessitat virtut, veure que és millor quedar despullat d'aliances i, fins i tot, tenir un cert desprestigi social, en el sentit tòpic que es formula en determinats programes radiofònics que fan burla del Papa creient que la majoria de la seva audiència ho compateix, quan en realitat no és així. Aquest despullament entronca amb alguns episodis evangèlics molt notables. Convé que tots els sectors cristians es retrobin, tot reconeixent les diferències i els accents diversos, en una unitat de fons que és la proposta espiritual. I en un moment en què tothom aspira a tenir quotes d'audiència majoritàries i als triomfs massius, és important que l'Església sigui una minoria creativa. Ho serà si ofereix a través del seu exemple, el seu discurs i la seva pràctica quotidiana una resposta a aquells temes de la vida que no es poden comprar als supermercats ni satisfer amb els estímuls i respostes típics de la societat de consum. 
 

Entrevista realitzada per Josep Casellas i pubicada a la revista “El Senyal”, número 89.

Galeria

Dreta