PRIMERS TESTIMONIS DE CRISTIANITZACIÓ. SEGLE III. 

El cristianisme a Emporiae, encara que no en tenim dades documentades, podem dir que va arribar-hi abans que a cap altre lloc de les terres catalanes. Malgrat el desplaçament del centre de poder polític i comercial a Tarraco, ciutat que, com Barcino, era més ben situada que els nuclis del litoral empordanès, cal suposar que una terra tradicionalment receptora de les influències diverses de la resta del món romà devia tenir els primers contactes amb el cristianisme també en una data primerenca. El més probable és que les primeres comunitats cristianes foren fruit dels contactes per via marítima, doncs és palesa la intensa circulació en aquestes terres on arribaren i s'establiren els navegants i comerciants grecs de Focea i que ocuparen posteriorment els romans.

A finals del segle II d.C. i a principis del III la ciutat romana començà a restar abandonada, concentrant-se la població a la neàpolis i, sobretot, a la paleàpolis, l'actual Sant Martí d'Empúries. Seria en aquestes circumstàncies que la ciutat d'Empúries continuaria essent punt receptor dels nous corrents, en aquest cas religiosos, com ho havien estat abans dels cultes pagans portats pels grecs o imposats pels romans. El cristianisme aniria arrelant en altres petits centres del litoral i al rerepaís rural immediat.

Per altra banda és probable, també, que el cristianisme primitiu del país vingués del nord d'Àfrica. La relació comercial entre el territori empordanès i les terres nord africanes és ben atestada per l'arqueologia, i sembla que es produí d'una manera permanent i intensa almenys des de la segona meitat del segle I d.C. Els primers llocs, lògicament, on arrelaria la cristianització serien els nuclis urbans costaners i la ruralia immediata. Els dos testimonis, lluny de contradir-se, es complementen.

Les primeres notícies escrites del cristianisme a les terres catalanes coincideixen amb les primeres persecucions religioses. Concretament, amb la persecució decretada per l'emperador Valerià, sabem que a Tarragona fou cremat viu, a l'amfiteatre, el bisbe Fructuós amb els seus diaques Eulogi i Auguri el dia 21 de gener de l'any 259, per ordre del governador Emilià. No hi ha notícies anteriors, ja que les comunitats cristianes, en ésser tolerades, no havien originat conflictes.

Nombroses són les notícies sobre els cristians a causa de la ferotge persecució decretada per Dioclecià, que a la Tarraconense fou dirigida pel procònsol Dacià. Així Prudenci ha transmès, al seu Peristephanon, els noms de diferents personatges martiritzats l'any 304 i que, per aquest motiu, és d'historicitat provada, com Cugat a Octavianum (després Sant Cugat del Vallès) i Feliu a Girona: Parva Felicis decus exhibebit / artubus sanctis locuples Gerunda. Feliu fou una personalitat molt destacada en la seva missió de predicar el cristianisme a Girona. Tradicionalment s'ha considerat que vingué de terres nord africanes i, per això, ha estat anomenat després Sant Feliu l'Africà, la qual cosa, si no és d'historicitat plenament provada, lliga perfectament amb tot el que hom sap del cristianisme primitiu d'aquestes terres. Cal suposar que de manera coetània -o pot ser un temps abans- succeí el mateix als nuclis urbans de l'Empordà.

Segons Jacobus de Voragine, Feliu havia anat a Empúries des de Girona al fugir de la persecució de Dacià i hi predicà. Les notícies històriques que tenim sobre el seu martiri a Girona i l'existència de sis sarcòfags de taller romà, d'entre els anys 305 i 310, conservats a l'actual església de Sant Feliu de Girona, coincideixen amb els primers indicis de comunitats cristianes també al territori empordanès.

A Empúries, sobre les ruïnes dels edificis de la neàpolis grega, fou erigida una església cristiana. Els elements més vells de la seva estructura han estat datats a principis del segle V, si bé és molt probable que l'origen del lloc de culte sigui d'una centúria anterior, finals segle III o principis del IV.

Després de totes aquestes evidències que hem anat descrivint podem afirmar, amb un marge d'error insignificant, que la cristianització a Empúries es pot molt ben datar entre els anys 240 i 250 d.C. Les comunitats cristianes s'havien anat formant anys abans de les persecucions i martiris més amunt esmentats, ja que hi havia una organització establerta, és a dir, bisbes, diaques, ... El mateix succeiria a Empúries, almenys en quant a la formació de les comunitats cristianes, si més no.

Podem dir, doncs, que la fe cristiana ens arribà per mar, des de Roma o bé des d'Àfrica o bé d'ambdues, fa uns 1.750 anys.