Qui ho diu no és un capellà. És un metge.

No és un jubilat. És un jove de trenta-nou anys.

I es diu Joan Maria. Millor, Joan de Maria, fill de Joan Batlle i Montserrat Sagrera.

Nascut a Girona el 17 de setembre de 1959, hi mor un 2 d'octubre de 1996, quan cauen seques les fulles de la Devesa anunciant les fires de sant Narcís, en plena tardor.

Per a Joan Maria, ja han arribat aquelles fires que no s'acaben, on tot és llum, joia i festa.

Però el camí fins a arribar a aquest final és llarg i dolorós. Sempre costa morir, però hi han morts que són més llargues.

                                                         * * * *

Tot comença el dia 1 de maig, amb la primera comunió del seu fill, Carles. En el secret del seu cor, prega: “Senyor, t'agraeixo per haver-me deixat arribar a aquest dia tan bonic. Tan sols tu saps el que tinc, no em trobo bé, però fes de mi allò que et sembli millor”.

Dos dies després de la festa, ingressa d'urgència a l'hospital Josep Trueta de Girona. Comencen les estacions del seu llarg viacrucis. Confia a la seva mare Montserrat i a l'Anna, la seva esposa: “Que aviat, Jesús m'ha pres la paraula i ha acceptat la meva ofrena!”.

I ho diu somrient, ple de pau i serenor, davant el diagnòstic que ell mateix, com a metge, es fa de la seva situació clínica: càncer molt agressiu i en fase avançada.

Però ell lluitarà per l'Anna Maria, pels seus fills, Carles i Meritxell, pels pares i altres familiars, pels amics, que en té molts i els estima de veritat. Ha passat per la vida estimant, perquè ell “ha cregut en l'amor”.

La situació és desesperada. Els metges aconsellen portar-lo a la Clínica Universitària de Pamplona per ser operat. En Joan Maria hi té confiança. Allà ha fet la seva carrera. Ara hi arriba amb el cor malalt de mort, però amb el somriure als llavis, alegre i esperançat. Telefona als companys metges de Girona: “Espero reenganxar la feina a primers d'octubre”.

Ell, però, no s'ho creu. Aquest mateix dia ha escrit tres cartes que entrega dins d'un sobre: una per a l'esposa, una altra per als seus fills i la tercera per als pares.

A la mare li diu, entre altres coses boniques: “Gràcies per haver-me ensenyat a tenir fe, cosa que m'ha permès poder gaudir de tot al màxim en aquests darrers dies, encara que el cor a voltes protestava, i saber que en tot moment Déu m'estimava i volia el millor per mi...fins que Déu vulgui que ens tornem a veure. Mentrestant quedarem units amb la pregària dels sants”.

Mentre l'operador, nerviós, tracta d'explicar al malalt metge la situació clínica, en Joan Maria, serè, i mirant el Sant Crist que penja de la paret al darrere de l'especialista, prega interiorment: “Aleshores, és això el que vols que passi? Doncs bé; amb el teu ajut, Jesús crucificat i abandonat, i amb la companyia de Maria, desolada al peu de la creu, farem junts aquest camí”. És el seu Getsemaní, camí de la creu i de la mort.

                                                      * * * *

En Joan Maria no pot evitar que se li humitegin els ulls quan pregunta al metge que l'ha operat:

• Han pogut extirpar el tumor?

• No.

• Ja hi ha metàstasi?

• Sí.

• Aleshores, on és el primari?

• De moment no ho podem dir encara. Estem estudiant les diferents hipòtesis.

En Joan Maria es queda silenciós amb un trist somriure als llavis. En trobar-se sol amb l'Anna i la mare, no pot estar-se de preguntar-los:

• Vosaltres ja ho sabíeu?

• Sí.

• Com deveu haver sofert!

Així és en Joan Maria. En un moment tan decisiu de la seva vida, pensa primer en les persones que estima i que sofreixen. A la nit no pot dormir i plora. Diu a la seva mare:

• Lluitaré tant com pugui per vosaltres, però ja sé que no me'n sortiré.

I no se'n surt, tot i que els seus professors i companys metges li fan companyia, l'encoratgen i fan per ell tot el que clínicament és a les seves mans.

El 2 d'octubre comencen els cicles de quimio amb dosi molt elevada. Pregunta al metge d'ocologia:

• Quant temps creus que puc viure?

• Si el tractament va malament, tres mesos; si respon positivament, de sis mesos a un any.

• Gràcies.

I es fa un silenci llarg i penós.

Entre sessió i sessió de quimio, el porten a Girona. S'alegra amb la companyia dels fills, però s'ho passa molt malament. Amb tot, és fidel al seu propòsit: no fer llàstima, anar polit i continuar com si no hagués passat res.

Arriba Nadal. És ben conscient que és lúltim de la seva vida. I s'esforça a fer feliços els seus en aquests dies tan familiars. Quan veu la il·lusió del Carles i la Meritxell davant els obsequis que els Reis els han deixat, ell voldria aturar el temps i que aquest Nadal no s'acabés.

S'acaba, però, el Nadal i s'acaba la vida d'en Joan Maria tot i les sessions de quimio i de radioteràpia i nova operació. Però pot assegurar tranquil:

-No es podrà pas dir que no hagi lluitat amb totes les meves forces. He fet tot el que estava a la meva mà.

Ingressat el 6 de setembre a l'hospital Josep Trueta de Girona, ja no pot celebrar el cinquè aniversari de la seva petita i estimada Meritxell. Amb un últim intent el porten de nou a Pamplona el 16 del mateix setembre, vigília de complir els trenta-nou anys. Camí del quiròfan, encara té forces per a repetir a la seva esposa i la seva mare:”Estimeu-vos, estimeu-vos molt”.

L'operen. Però la medicina ja no pot fer-hi res. Quan deixen Pamplona amb l'ambulància, en Joan Maria plora. Té més vius que mai els records dels anys passats en aquesta ciutat que no tornarà a veure.

A la clínica de Girona, el mateix comunica al seu fill Carles la notícia:

• Carles, estigues tranquil, el papa se'n va al cel. Estaré, però, al vostre costat. No estareu sols.

I a la seva mare:

• No demanis, mamà, que em quedi, ara estic preparat. Potser en algun moment de la meva vida he estat un xic despistat, per això dono gràcies a Déu per aquesta malaltia, que m'ha acostat molt més a ell.

A les seves últimes hores repeteix l'avemaria pausadament i accentuant les paraules “ara i en la hora de la meva mort”.

Aquesta hora s'acosta. I ell la vol alegre i esperançada. Canta i fa cantar:

“Maria jo us veuré,

aquesta és l'esperança

que calma ma enyorança

mentre en el món viuré”.

Als familiars de la seva esposa, els acomiada dient:

• No hi ha cap problema, estem al mateix camí, vosaltres més actius i jo... d'una altra manera. Ara estic en el tram final, és el moment de preparar-me. Gràcies, Déu meu... No us dic adéu, sinó a reveure.

I remarca la paraula, “a reveure”.

Entre silenci i silenci, confia als qui l'acompanyen:

• Aquesta pau... aquesta pau... El que estic vivint aquests darrers mesos no és mèrit meu, sinó gràcia i amor immens del Pare.

Un sacerdot amic de la família no es pot estar de dir-li:

• Em fas enveja, Joan Maria, em fas enveja.

És la realitat del que el mateix Joan Maria havia llegit a la festa de final de carrera i que no ha oblidat:

“Les altures que els grans homes assoliren

no ho feren en un vol sobtat,

sinó que mentre llurs companys dormien,

penosament pujaven nit enllà”.

La seva llarga agonia acaba el 2 d'octubre, festa dels sants àngels. Ha dit poques hores abans:

• Si l'àngel de la guarda em vol venir a buscar en el seu dia, s'ha d'afanyar.

I s'afanya l'àngel bo. Són les 23'57 quan dolçament es para el cor del jove metge de trenta-nou anys, que ha passat per la vida somrient i estimant.

A la llosa del seu sepulcre, hi ha fet posar: “Jo també he cregut en l'Amor”.

Eduard Canals

Extret de Full Parroquial, 14.03.99

                                                    * * * *

Nota.- Qui vulgui més informació sobre la vida de Joan Maria Batlle i Sagrera, pot llegir el llibre de Montserrat Sagrera i Bosch “Jo també he cregut en l'Amor”, publicat per Pagès Editors, de Lleida.