Arriba el Nadal dins el meu cos.
El tinc embarassat i a punt d’alliberar-se.
Quina gràcia sentir-t’hi; tu, el meu Déu!
jugant-hi i tremolant de vida humana.
Dins meu, t’estàs fent cos i sang:
el teu cos que t’he anat teixint
i la teva sang que es va formant amb la meva.
Quin misteri més gran !

M’adono que servir-te a tu, el meu Déu
ès donar-me cos i sang per a tu.
Déu, el gran Déu, t’has fet tot petit dins meu
i em demanes que prengui cura de tu.
Em demanes la meva energia
i totes les meves forces
per ajudar-te a fer-te home entre els homes.
El meu Déu tan estimat,
no me’l podia imaginar home, infant…
i ara. Sóc jo la teva mare.
Déu ha posat dins meu el seu Esperit,
El seu alè sagrat hi ha gestat meravelles.

Cal que sigui ben gran i fort
per aceptar fer-se tan petit i frágil.
Quina confianza tens en nosaltres
per abandonar-te així
entre els meus braços humans.
Déu s’abandona així a mí! Déu meu!
Em trasbalsa profundament
aquest pensament.

Jo, la Maria…tan joveneta…
Tu, l’infant meu, que ets el meu Déu,
t’estimo des de la meva ànima,
t’estimo amb tot el meu cor.
Aquesta nit, potser, et donaré llum…
Jo, la petita Maria de quasi res,
et donaré llum a tu, que ets la Llum eterna.
No hi entenc res. Necessito meditar-te…

No sabré pas com anomenar-te
quan sentiré el teu crit primer…
però ja sé que només et diré:
“Jesús…el meu petit…t’estimo!”