Quin cel més blau aquesta nit!
sembla que es vegi l'infinit
en tota sa grandesa,
en tota sa dolcesa;
L'Infinit sense vels,
més enllà de la lluna i dels estels...
La lluna i els estels brillen tan clars
en el blau infinit de la nit santa,
que l'ànima s'encanta
enllà...
Aquesta nit és bé una nit divina:
la Puríssima, del cel
va baixant per´queix blau que ella il·lumina,
deixant més resplandors en cada estel.
Per la nit de Desembre ella davalla,
i l'aire s'atempera, i el món calla.
Davalla silenciosa...
Ay! quina nit més blava i més formosa!
* * * * * * *
LA NIT DE LA PURÍSSIMA
Aquest poema de Maragall respon a l'interés que va mostrar sempre per la festivitat i la imatge de la Puríssima. En aquest poema, la Puríssima si bé no és el tema principal, és el complement necessari a fi i efecte que el tema -la nit- produeixi uns efectes determinats: la màgia i el misteri al seu entorn, la representació sensorial de l'emoció, la reacció espiritual de l'home davant el dogma, la iconografia tradicional, la pietat popular,... Més freqüentment, però, Maragall al·ludeix a la Puríssima de passada, com a simple dada referencial del calendari: el dia de la Puríssima (8 de desembre) representa l'inici de la recta final cap al dia de Nadal. És com un avís -el primer- de les celebracions litúrgiques i profanes pròpies del mes de desembre: santa Llúcia, la Missa del gall, Nadal, sant Esteve, cap d'any.