EL POBLE
El poble de Sant Martí d'Empúries es troba al cim d'un promontori rocós, a tocar el mar, al nord-est de les ruïnes de la ciutat greco-romana d'Empúries. Aquest turó era, antigament, una illa; fou el lloc escollit pels grecs foceus -als voltants de l'any 600 aC- per establir-hi la primera factoria, el primer hàhitat d'Emporion (pàg.1-2), que després fou anomenat Palaià-pólis o ciutat vella. El turó rocós de Sant Martí emergeix avui de les terres al·luvials que, portades pel riu Fluvià, cegaren el braç de mar, la petita cala, que serví de port als grecs. L'illot era separat del litoral uns 200 metres. Les terres ocupades abans per les aigües, ara camps de conreu, són fàcilment identificables entre el pujol de Sant Martí -la Paleàpolis grega- i els penya-segats de l'antiga costa on aviat va crèixer la ciutat grega que els arqueòlegs han anomenat Neà-pólis o ciutat nova.
El riuet d'Empúries o “Fluvià Vell” que desemboca a poca distància, al nord de Sant Martí, avui és un rec que segueix l'antic curs del Fluvià, el qual, a l'Edat Mitjana, fou desviat vers Sant Pere Pescador, on ara desemboca.
La ciutat del comtat carolingi d'Empúries (pàg.128) s'establí a l'antiga Paleàpolis, a l'actual poble de Sant Martí. El primer comte, Ermenguer, fou nomenat per Carlemany l'any 812. En aquesta època l'antiga ciutat devia trobar-se en un estat de franca decadència, malgrat que no era pas, ni de bon tros, deshabitada. Com que l'Empúries greco-romana era de més mal defensar, molts dels seus habitants es degueren traslladar al promontori de Sant Martí o bé a ponent dels turons situats al sud-oest de la ciutat, llocs amagats del mar, on algunes esglesioles alt-medievals demostren l'existència de barris en aquesta època.
Sant Martí, turonet circuït per muralles d'època helenística potser aleshores encara ben conservades, devia ser un lloc relativament ben protegit tot i trobar-se vora mar. En un document de l'any 843, en esmentar la seva església, es fa constar la seva situació intra muros Empurias civitate. La “ciutat” era, doncs, en aquells moments, l'antiga Paleàpolis, l'actual Sant Martí d'Empúries. Allí hi devia haver la residència comtal. Encara avui els habitants de l'encontrada -de l'Escala, Cinc-claus o del mateix lloc- quan parlen d'Empúries es refereixen, concretament, al poblet de Sant Martí. Hom distingeix, en tot cas, el “poble d'Empúries” (Sant Martí), de “les ruïnes d'Empúries” (la ciutat grega i romana en excavació).
Al promontori de la Paleàpolis hi ha hagut una permanència del poblament des de l'Antiguitat fins als nostres dies. Avui, Sant Martí dÈmpúries és un poble rural, en els darrers anys envaït pel turisme, que gairebé no ha sobrepassat els límits del reduït recinte fortificat medieval. Les muralles es conserven en alguns trams importants i cal suposar que segueixen amb més o menys exactitud el traçat dels murs d'època romana.
Malgrat el possible saqueig de la població pels normands (pàg.129), a la segona meitat del segle IX, i pels hongaresos (pàg.129), a la primera meitat del segle X -fets no pas segurs ni documentats- , sembla que els comtes no abandonaren Empúries, per traslladar-se a Castelló, la nova capital, fins ben entrat el segle XI. Molt probablement, aquest fet es produí poc després de l'any 1078, data de la mort del comte Ponç I. En aquesta època, Empúries es devia haver convertit ja en un llogarret, però encara se li continua donant el títol de ciutat, record de la seva pretèrita grandesa, en els documents, fins ben entrat el segle XII. Amb posterioritat, sol aparèixer anomenada “vila i castell d'Empúries”.
És interessant la notícia, segons la qual, el comte Ponç Hug III (1230-1269) intentà donar una nova empenta demogràfica a la prestigiosa ciutat, bressol del seu comtat. Amb aquesta intenció proposà un acord al vescomte Jofre de Rocabertí. Si el vescomte es comprometia a residir a Empúries amb la seva família i la seva petita cort sis mesos de cada any (des de Sant Martí -11 de novembre- fins al maig) li concedia el feu de Fonolleres i altres drets. No sembla, però, que aquest acord arribés a fer-se efectiu.
L'any 1285 l'almirall francès Guillem de Lodeva (pàg.17) va incendiar Empúries: castrum et villam d'Empúries.
Al segle XV, durant la guerra contra Joan II, el castell d'Empúries fou pres, l'any 1467, per les forces de la reina Joana Enríquez i el seu fill Ferran. El 1468 es rendia a les tropes del duc de Lorena, després d'una resistència de més de quatre mesos en la que la vila quedà molt destruïda. Acabada la contenda, el rei Joan II donà el castell d'Empúries al seu defensor, el cavaller Pere de Torroella, qui va fer adobar les muralles.
A la segona meitat del segle XVI, Pere de Margarit casà amb Jerònima des Gallart, senyora dels castells de Sant Feliu de la Garriga, Empúries, Cinc-claus, Pelacalç i altres llocs de la rodalia que així passaren a la família Margarit. Segurament aquest castell fou saquejat l'any 1640 per les tropes castellanes de Felip IV, com tots els llocs que posseïa Josep de Margarit i de Biure, cap de les forces de la Diputació General.
L'any 1675, després de ser presa per les tropes del general Schomberg, la vila, pràcticament destruïda, va ser lliurada al saqueig.
A partir d'aquests fets, la vila de Sant Martí d'Empúries comença a recuperar-se dels efectes devastadors i inicia importants i progressius canvis urbanístics. Es prefigura l'entramat actual, amb l'edificació de cases i la distribució en carrers i places.
En el nucli habitat destaquen, encara, algunes cases del segle XVI, amb llindes datades i amb inscripcions diverses. Les construccions posteriors als setges són senzilles i populars, però tenen una categoria indubtable. Es construïren amb material -pedra calcària- que, en bona part, procedia d'edificis de l'Antiguitat.
