La situació encimbellada i el perfil peculiar de l'església parroquial de Sant Martí és una de les notes ben característiques d'Empúries, amb el mar com a teló de fons.

Precisament d'aquí a dos anys, en concret el dia 7 de juliol de 2007, s'acompliran els 500 anys de l'assentament de la “primera pedra” de l'actual església “gòtica”. Aquest temple parroquial resulta ser almenys el tercer documentat de la nostra història local, i val a dir que s'ha mantingut com a senyera i com a signe d'acolliment de la nostra comunitat parroquial, durant aquest mig mil·leni darrer.

L'esmentada notícia és prou suggerent com per dedicar-hi algunes referències històriques. Unes senzilles ratlles, no gens doctes com serien les d'uns “experts”, amb l'única finalitat de fer arribar a tothom, aimat de la nostra vila, unes dades normalment soterrades en els llibres, quan no gravades en les pedres seculars, i si cal, fins nascudes del desig perdonable de somiar en nobles arrels.

1.- “Basílica PALEOCRISTIANA d'Empúries”

Alguns entesos en processos històric-socials, tot i que els trets essencials del cristianisme de l'Empúries dels primers segles resten desconeguts, no deixen de mantenir l'opinió de que la majoria dels primers contactes d'aquesta mena esdevingueren per mar, i que hi ha raons per continuar pensant que aquest nostre nucli geogràfic resulta important quant a la cristianització del país.

Les troballes arqueològiques en el sector oriental de les ruïnesde l'anomenada Neàpolis grega ens parlen de la principal de les diverses esglésies “paleocristianes” d'Empúries. Aquestes restes ben notables, amb “necròpolis” inclosa, evidencien i documenten l'existència de comunitats de cristians als ss. IV i V.

S'accepta amb normalitat que aquesta església “paleocristiana” correspon al segle IV, i que, gràcies a ser sotmesa a diverses reformes i fins reconstruccions, perdurà fins ben entrada l'època visigòtica.

Aquesta església catalogada com a “basílica paleocristiana d'Empúries” -tot i ser d'una sola nau i de proporcions discretes- fou construïda utilitzant en part els mateixos murs d'unes termes i aprofitant-ne diversos elements, com el paviment hel·lenístic d'irregulars mosaics de marbre, que encara avui podem admirar.

Una altra remarca: Aquesta església -capella cementirial o “cella memoriae”- conté indubtablement l'estil i elements de construcció de “tipus africà”, la qual cosa ens recorda la fluidesa de relació del cristianisme floreixent del Nord d'Àfrica amb el de les nostres comarques més costaneres.

► Això ens dòna motiu per a afegir-hi la següent refrència a Sant FELIU de Girona, màrtir: En la florida obra “Els sants de Catalunya”, de l'erudit Mn. Llorenç Riber (edició 1919), trobem les biografies de Sant Cugat i del nostre Sant Feliu de Girona (vol. I, pp. 125-147). Vivien a Cesarea de Mauritània, la Líbia actual d'Àfrica, quan sentiren parlar de les persecucions i martiris de cristians a Girona.

Empesos pel desig de fer costat i de col·laborar en aquestes esglésies perseguides i esbrancades, decidiren venir a les nostres terres en una nau de mercaders. És així com llegim en l'obra esmentada: “Pel mateix camí per on pervengueren a les costes catalanes els marxants fenicis, ens arribaven aixímateix (sic) els apòstols mauritans” (p.130). Mentre el company Cugat farà cap a Barcelona, Feliu, tanmateix, sojornà per les terres gironines, fins al seu martiri.
No és, doncs, gens estrany que alguns entesos s'hagin preguntat: El futur màrtir sant Feliu, no va pas entrar pel port del nostre gran “Emporion”, comercial i militar, de tanta anomenada en la Mediterrània? Fou Empúries un dels seus capms preferits d'apostolat, atesa la importància de l'enclau i la constant afluència de navegants i mercaders de totes les contrades?
Respecte d'això, podem constatar la referència formal de la seva estada i predicació a Empúries en les Actes dels martirs (“Acta Sanctorum”, editio Joannis Carnandet, 1867, p.23).
De tot això no en parlem pas per simple “chauvinisme”, i menys encara com per demostrar-ne una tesi de caire històrico-religiós. La raó és ben bé una altra: Enguany s'acaba de celebrar a la nostra diòcesi (1 d'agost) el 1.700 Aniversari del martiri de Sant Feliu i ens plau fer-ne esment, recordant i venerant aquesta opinió sovint suggerida que afecta als nostres primers anys de cristianisme.

2.- “Església VISIGÒTICA d'Empúries”
Una data aproximada de l'inici de l'ocupació dels visigots és la de primers del segle V, amb el seu posterior arrelament i implantació político-cultural fins al segle IX.
Tot i que l'esmentada església “paleocristiana” perdurà dintre la nova època visigòtica, sabem que es construí un altre temple en la part més elevada de la Paleàpolis murada, com a primitiu lloc de culte ja dedicat a Sant Martí, en l'emplaçament de la vila actual de Sant Martí d'Empúries. Els experts convenen en la probabilitat de situar-lo en el subsòl de l'església actual.
De la mateixa manera que Empúries esdevingué “ciutat” per ser residència comtal, també va esdevenir Seu Episcopal visigòtica. No ens consta cap data documental de la seva erecció ni de la seva extinció. L'única font que ens documenta l'existència d'Empúries com a bisbat són les Actes de Concilis visigòtics de la Tarraconense, on, amb les dates corresponents, es troben els noms i signatures de diversos bisbes d'Empúries, que ens situen entre els anys 516 i 693.
Recordem-ne el nom i dates documentades: Paulus (516-517), Caronci (540-546), Fructuós (589), Galanus (592-599), Sisuldus , Donum Dei (646-653) i Gaudila (683-693). És oportuna aquesta referència d'Empúries com a “seu episcopal”, ja que ens ajuda a entendre, si no les característiques arquitectòniques del temple visigòtic, sí en tot cas la dignitat i la noblesa que devia tenir com a “catedral” que fou.
El primer esment documental és de l'any 843, que parla de “...Sant Martí confessor, la basílica del qual es reconeix que està situada dintre les muralles de la ciutat d'Empúries”.
Cal tenir en compte que durant tots aquests segles, les incursions i atacs per mar i terra, amb les corresponents violacions i saqueigs de persones i d'edificis, inclosa la “catedral”, estaven a l'ordre del dia. No és gens estrany, doncs, que la coneguda i excepcional “làpida funerària” del comte Gausbert, de l'any 926, elogiï la recuperació i la reconstrucció que aquest realitzà de l'església enrunada i abandonada i el qualifiqui, per això i més, d'”heroi triomfant”.
No hi ha dubte que en resultà una catedral “renovada”, segons dades d'un document del 980 on es parla de tres altars -segurament amb tres absis romànics- , prou digna per a la capital del Comtat.
Hi ha notícia, també, de que a la meitat del segle XIII la “catedral” estava molt malmesa i necessità d'una altra veritable reconstrucció (Làpida sepulcral del sagristà Miquel de Palol, 1248).
Recordem que ja en el segle XI -entorn de la “probable” data de 1078- els comtes d'Empúries havien abandonat la “ciutat” com a residència, per traslladar-se a Castelló d'Empúries, restant la “ciutat” encara més afeblida i més abandonada a la seva sort.

► Sant MARTÍ de Tours, “titular” de l'església parroquial i “patró” de la vila es mereix una referència, encara que sigui només de quatre ratlles.
Nascut a Hungria el 316, batejat als 22 anys després de renunciar a la milícia, es dedicà a l'apostolat com a religiós, fundant un monestir a França on hi residí. Ordenat sacerdot, fou designat bisbe de Tours als 56 anys i es distingí per lluitar contra la idolatria i les heretgies i per fer d'apòstol ambulant, ajudant als més pobres per camins i places, acompanyat de monjos missioners, fins a Luxemburg i Alemanya. Dedicat també a la formació del clergat, deixava en cada poble encarregats de les esglésies; per això és reconegut com el fundador de la secular institució de la “parròquia”. No és, doncs, gens estrany que tot just la seva mort, l'any 397, s'estengués la seva devoció i se li dediquessin esglésies, com és el cas de la nostra primitiva església “visigòtica”. Com a mostra, tenim a Girona 50 parròquies sota la seva advocació, de fa segles.

3.- “Església GÒTICA d'Empúries”
L'actual església parroquial es construí en època ja tardana de l'estil gòtic, o sigui, a la primera meitat del segle XVI. Segons una làpida, la cerimònia de la col·locació de la “primera pedra” fou el 7 de juliol de 1507, festa de Santa Margarida d'Antioquia, verge i màrtir, -(actualment és el 20 de juliol)- i sembla que l'obra s'acabà pels volts de l'any 1538.
(Llavors era bisbe de Girona Joan de Margarit i Pau (1534-1554), de la noble família que a la segona meitat d'aquest mateix segle senyorejaria la “vila i castell d'Empúries”, juntament amb d'altres llocs i castells dels contorns).
En resultà una església d'una sola nau, de contraforts sòlids i absis poligonal, campanar de cadireta sense arcades, etc..., i actualment (com a nota característica, pròpia d'una arqueologia alhora imaginativa i pedagògica) unes làpides -esmentades en aquest article- fixades a la paret i portalada de la seva façana austerament gòtica donen testimoni d'aquests esdeveniments.
Dedicada a Sant Martí de Tours, com l'anterior església-catedral “visigòtica”, en dóna fe la notable clau de volta amb el sant “titular” bellament esculpit i amb una vistosa policromia.
Val a dir que aquest temple, d'ençà de la seva construcció, a part de les imaginables obres de rehabilitació pròpies del pas del temps, no ha sofert reformes importants.
Crec que no cal dir-ne més, de moment, ja que la seva història, la de l'església actual del “gòtic tardà”, és més coneguda que la de les altres dues, la “palocristiana” i la “visigòtica”.

► Podem afegir-hi unes dades referents a Santa MARGARIDA d'Antioquia, verge i màrtir.
No hi ha constància documentada de les raons per les què es posà la “primera pedra” de l'església “gòtica” el dia de la festa de Santa Margarida.
Nascuda a Antioquia de Pisídia (al sud de l'Àsia Menor, actual Turquia) i batejada enmig encara d'un món pagà, sofrí de joveneta tota mena de vexacions fins que fou martitzada. Es parla de l'any 300, en l'epoca de l'Emperador Dioclecià.
Antioquia de Pisídia fou visitada, a la segona meitat del segle I, per l'apòstol Sant Pau, acompanyat de Sant Bernabé, en el seu primer viatge apostòlic: Sortí d'Antioquia de Síria cap a l'illa de Xipre, a Salamina, d'on passà del port de Pafos al port de Perge (Àsia Menor) i cap a Antioquia de Pisídia.
Recordem com els “Fets dels Apòstols” ens expliquen l'estada de Sant Pau a Antioquia de Pisídia i les paraules que pronuncià a la Sinagoga. Hi llegim: “...Sentint això, els pagans s'alegraven i lloaven la paraula del Senyor. Tots els qui estaven destinats a la vida eterna es van convertir a la fe. La paraula del Senyor s'estenia per tota la regió... Els deixebles, per la seva part, vivien plens d'alegria i de l'Esperit Sant” (Actes 13,48-49.52).
No és, doncs, estrany que d'aquest fervor cristià, dos o tres segles després, n'haguessin sortit moltes comunitats floreixents i que d'aquest ambient en sortís una santa Margarida, màrtir.
Diuen que la nomenada de la seva valentia en el martiri s'escampà arreu. Arribà aviat a Empúries la seva devoció? No fora estrany, ja que aquest gloriós esdeveniment havia succeït prop dels ports de l'extrem oriental del Mediterrà, tan ben intercomunicat de feia segles.
Sigui com sigui, el fet incostestble és l'existència a ponent i extramurs de la “ciutat” d'Empúries de dues esglésies enrunades, ambdues dedicades a Santa Margarida. De temps carolingis o comtals, una preromànica (ss.VIII-IX) i l'altra romànica (s. X). A això cal anotar-hi els clars indicis de la devoció a la santa en molts pobles de l'entorn, inclosa Roses.
Explica tot això quelcom de les raons per celebrar la col·locació de la “primera pedra” de l'església actual, precisament en la festa de Santa Margarida?

De moment, quedem-nos amb la proximitat del 2007, any del 500 ANIVERSARI.

Edita: Parròquia de Sant Martí d'Empúries, 2006.