DIUMENGE VI DE PASQUA 

Missa a les 12 del migdia, cantada pels assistents i amb acompanyament d'orgue.

Com sempre, us agraïm la vostra participació molt valuosa.

La comunitat cristiana de Sant Martí d'Empúries dóna la benvinguda i rep amb joia a tots i a cadascun dels visitants i participants de qualsevol nacionalitat i religió.

                                                   *  *  *  *  *

COMENTARI:

Tornarà

El moment més dur en una amistat és el moment de la separació. Qui s'alegra quan l'amic marxa? Tanmateix «si m’estimeu, us alegrareu de saber que me'n vaig». I això com es menja?

El Ressuscitat prepara els seus per a la distància. Sense distància, no hi ha personalitat ni llibertat. Sortir del ventre de la mare és la primera distància que salvem amb més o menys dramatisme. Separar-se del seu pit, la segona. Deixar anar les seves mans i donar solet les primeres passes, la tercera. Passar del xiscle a la paraula, la quarta. I així, distància rere distància, anem prenent forma humana, la nostra, personal, única i intransferible.

L’amor també demana distància, un espai pel reconeixement de l’altre en tant que diferent i complementari. T’estimo perquè ets com ets i no perquè et sembles tant a mi. Cal anar passant de l’amor fusional a l’amor personal. Es tracta d’un pas dramàtic, que fa mal, que es viu sovint com una pèrdua. Només amb el temps es reconeix el benefici de la distància.

Estem immersos en el temps pasqual, el temps que va de la resurrecció de Jesús a la seva ascensió, quaranta dies en què Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles i els prepara per a la distància. Aquests quaranta dies són com l’adolescència de l’Església, temps per anar passant de l’amor fusional a l’amor personal; de la intimitat del cenacle, als sotracs de la plaça pública; de la presència càlida del mestre, a la seva absència dolorosa, però creativa. És la lenta i pacient gestació apostòlica de l’Església, en absència de l'Espòs.

«Me'n vaig, però tornaré». Encara que nosaltres en alguns moments puguem defallir, l’Església no defalleix. L'Església vetlla el retorn de l'espòs i això la manté desperta. Potser havíem oblidat això? Potser ens havíem acostumat a la seva absència? Potser ens havíem muntat la paradeta pensant que ja no tornaria? Déu es serveix dels atacs, de la demagògia, del menyspreu i de la insignificança per despertar-nos i obligar-nos a carregar d'oli les llànties.

L'esperem a Ell, l'Amic, l'Espòs, i l'Esperit Sant ve a omplir d'oli, mentrestant, les nostres llànties. No són les nostres paraules, ni els nostres drets adquirits, ni les nostres tradicions humanes, ni quanta estructura sacralitzada... fins que Ell torni, és l'Esperit Sant el qui salva la distància.

Text extret de Marc Vilarassau, sj.